Beneir l’aigua del pou en la Vigilia de Sant Domènec, després de les primeres Vespres.
Una tradició molt arrelada entre els devots de Sant Domènec de Guzmán i que ha arribat fins els nostres dies ha consistit en beneir l’aigua del pou que es trobava normalment a l’interior dels claustres dels convents dominicans. Al llarg dels segles aquesta celebració ha tingut lloc a la vigília, després del cant de les Primeres Vespres.
L’origen es podria trobar en el costum que va arrelar en l’època primerenca a Caleruega, al lloc mateix del naixement, on el Beat Manés promogué la construcció d’una petita església en honor del seu germà, poc temps abans que el Papa Gregori IX l’inscrivís en el Catàleg dels Sants.
Fidels de tot el món volien tenir un record d’aquell lloc, i aviat es va formar una espècie de pou a la zona propera a l’altar; d’aquell pou n’extreien terra barrejada amb aigua, terra que, d’altra banda, i per les característiques del terreny, es renovava amb rapidesa. Aquesta terra anava a parar a convents d’arreu, però també a les famílies i a particulars, que la utilitzaven com a signe visible de la intercessió davant el Senyor que suplicaven a Sant Domènec. D’aquella terra es confeccionaven arreu Rosaris.
La terra extreta del pou de Caleruega, per raons òbvies, va anar donant pas a l’aigua treta del «pou de Sant Domènec» en els diversos convents, aigua que es beneeix per portar-la a les llars, i tenir-la com un signe per demanar l’ajuda de Sant Domènec valent-se normalment de la recitació del Rosari.
Celebració de Vespres i benedicció de l’aigua del pou
Reflexions motivadores al web de la Congregació
