Els ulls que saben llegir
“Els meus ulls han vist el Salvador, que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel el vostre poble” Ara puc marxar en pau…
Un reconeixement, una pregària una gran tensió interior, un sofriment viscut durant tota la vida, una esperança sempre confiada.
Simeó pot pregar així perquè durant molts anys ha desitjat la glòria del seu poble. L’ha vist humiliat, afligit, oprimit, i ha esperat… ha vist la crueltat, l’horror de les nacions i s’ha adobat en el dolor i en el desig.
Ara, però hi veu! Aquesta és l’experiència de la qual neix el càntic. Ara veu un infant i parla de salvació. Fa una experiència que als ulls dels altres no significa res, però que en ell il·luminat per la fe i per l’Esperit Sant, significa “veure la salvació”.
Si deixem espai al silenci, certament esclatarà en nosaltres aquest crit del cor ple de desig: Senyor, veniu! Senyor, il·lumineu! Senyor, sigueu la glòria del vostre poble! Senyor, feu que vegem el vostre rostre! Feu que contemplem enmig nostre la vostra justícia i la vostra veritat!
Imatges el pessebre de la Casa Mare-Infermeria P. Batlle. Text: Carlo Maria Martini en el llibre: “Una cosa molt personal”
