Sovint la Casa Pare Coll de Gombrèn, així com la Casa Mare de les dominiques de l’Anunciata a Vic, són escenaris d’esdeveniments congregacionals i eclesials que commouen, motiven i donen nova embranzida a les comunitats que hi viuen.
Un d’aquest esdeveniments inoblidables va ser a l’abril de l’any 1979.
Amb motiu de la Beatificació del Pare Coll, fundador de les dominiques de l’Anunciata, Mons. Òscar Romero va visitar els llocs nadius i altres llocs relacionats amb la seva vida i missió.
Mn Joan Sanglas prev. Rector en aquell moment de la parròquia de Gombrèn ha explicat en un article publicat al Full diocesà de Vic la seva trobada amb ell. (veure Full dominical 16 de desembre de 2018)

Sant Òscar Romero a Gombrèn: trobades que t'impregnen

Joan Sanglas, prev.

Segur que en la vida tothom ha tingut trobades amb alguna persona de les quals ha sortit impressionat. La trobada amb la persona que em va edificar serenament i profundament fou amb qui el dia 14 d'octubre passat va ser declarat sant, Mons. Oscar Romero, bisbe dels pobres (el Salvador).

Com va ser aquesta trobada? Jo regentava la parròquia de Gombrèn, on hi ha la casa nadiua de sant Francesc Coll i Guitart, fundador de les Dominiques de l'Anunciata, «les monges del Pare Coll», Mons. Òscar Romero coneixia la congregació de dominiques perquè al Salvador hi ha unes comunitats d'aquesta congregació. El Pare Coll va ser beatificat a Roma el 29 d'abril de 1979. Allà ens aplegàrem un bon nombre de feligresos de Gombrèn i altres devots amb tot el seguici de persones de tot al món adherides a les dominiques. Mons. Romero també hi assistí. auxiliat per l'arquebisbe de Tarragona, Josep Pont i Gol, ja que Òscar havia perdut la maleta. Aleshores no ens vam conèixer. Ell es quedà a Roma per a unes diligencies no gaire afortunades. Fou el dia 10 de maig que Oscar Romero, de retorn de Roma, passà pel bisbat de Vic. Acompanyat de les monges del Pare Coll, aquestes li facilitaren la visita a la casa on va néixer el beat, la pica baptismal i el temple parroquial de Sant Pere de Gombrèn. Quan les religioses em digueren que hi havia Mons. Romero i que els obrís el temple parroquial, em vaig sentir ben desconcertat, perquè seguia atentament el seu testimoni de fe i compromís amb el poble del Salvador que estava en guerra civil. No esperava aquesta oportunitat. Ens saludem, entrem al temple, preguem junts amb silenci i respecte. El seu rostre i el seu silenci profund m’emocionà. tinc un màrtir al costat!; ho preveiem. A la sortida del temple, els qui ens acompanyaven ens deixaren fer el camí cap a la casa del Pare Coll amb la intimitat per al diàleg entre ell i jo. Em sentia molt poca cosa davant la seva presencia, la seva mirada cap a l'infinit, els seus sospirs parlant de la seva gent que sofria tant al seu país. Els seus ulls s’abaixaren cap aterra quan insinuava les seves gestions a Roma, trist i preocupat. Continuàvem carrer avall i les paraules d’esperança i valentia «fins allà on el Senyor em digui». sorgien de la seva boca més enèrgiques que mai sense cap expressió d’odi o venjança. Em va marcar de veritat, com em recà deixar-lo i no poder acompanyar-lo al santuari de la Mare de Déu de Montgrony.

El dia 24 de marc de 1980, després del sermó de la missa que celebrava al seu país, Mons. Romero va rebre un tret al cor i morí assassinat en defensa dels més pobres i desemparats del país i del món sencer.

Aquesta mort em dolgué profundament. La setmana santa de 1980, en totes les celebracions vaig fer memòria del màrtir Òscar Romero. Em costà més referenciar-lo en la Vetlla Pasqual, perquè estava amb el cor adolorit, però també va ser el dia que amb més claredat ressonaren les paraules que havíem compartit. La resurrecció del Senyor fou un clam de victòria compartida amb els qui més necessiten en aquest món. No m'estranya veure'l sant. potser ell hi renunciaria.

Sant Oscar Romero, moltes gracies. intercediu per nosaltres.

Sant Òscar Romero a Gombrèn pdf

Oh Betlem, "casal del pa", ja no ets la més petita;
en la teva humilitat hi ha divines trasmudances:
l'Increat hi és nadó i el Verb, paraula humana: 
Glòria a Déu a dalt del cel,
i a la terra pau als homes.

Betlem: el nom significa casa del pa. En aquesta "casa" el Senyor convoca avui a la humanitat. Ell sap que necessitem alimentar-nos per viure. Però sap també que els aliments del món no sadollen el cor.

Betlem és el punt d’inflexió per canviar el curs de la història. Allà, Déu, a la casa del pa, neix en un pessebre. Com si ens digués: Aquí estic per vosaltres, com el vostre aliment. No pren, sinó que ofereix l’aliment; no dóna alguna cosa, sinó que es dóna ell mateix. A Betlem vam descobrir que Déu no és algú que pren la vida, sinó aquell que dóna la vida. A l'home, acostumat des dels orígens a prendre i menjar, Jesús li diu: «Preneu, mengeu: això és el meu cos» (Mt 26,26). El petit cos de l'Infant de Betlem proposa un model de vida nou: no devorar i acaparar, sinó compartir i donar. Déu es fa petit per ser el nostre aliment. Nodrint-nos d’ell, el Pa de Vida, podem renéixer en l'amor i trencar l'espiral de l'avidesa i la cobdícia. Des de la "casa del pa", Jesús porta de nou a l'home a casa, perquè es converteixi en un familiar del seu Déu i en un germà del seu proïsme.

Davant el pessebre, comprenem que el que alimenta la vida no són els béns, sinó l'amor; no és la voracitat, sinó la caritat; no és l'abundància ostentosa, sinó la senzillesa que s'ha de preservar.

Homilia del papa Francesc en la missa de la Nit de Nadal

Carta de Navidad del prior provincial de la Provincia de Hispania, fr. Jesús Díaz Sariego