Evangeli: Lc 21, 5-19
“Està arribant el temps… amb la vostra perseverança salvareu les vostres ànimes”
Amb la proximitat del final de l’any litúrgic, aquest diumenge ens situa davant d’un panorama, a primera vista, aterridor: temples que s’ensorren, certeses i seguretats que es revelen fràgils. Tot sembla confirmar el que ha dit Jesús: “això que contempleu, arribaran dies en què no quedarà pedra sobre pedra que no sigui destruïda”. Aleshores, és aquest el moment final? És així com acaba tot?
Per suposat que no. Jesús no anuncia la fi del món, sinó el pas de Déu per la nostra història, que purifica allò vell i renova allò que semblava gastat. Quan tot sembla trontollar, no es tracta de buscar refugis humans, sinó de romandre en Ell. A més, mireu, que de vegades, els nostres temples personals també s’esfondren: projectes que no tiren endavant, esperances frustrades i persones que ja no hi són.
Enmig d’aquest dolor, el Senyor ens repeteix: “No tingueu por… amb la vostra perseverança salvareu les vostres ànimes.” Perquè la fe no ens evita les tempestes, però ens dona arrels per no ser-hi arrencats. Jesús ens ensenya aquí a mirar amb serenitat allò que passa, per descobrir l’únic que subsisteix: la paraula, l’amor, la presència silenciosa enmig del caos.
Arriba, doncs, el temps, per a les nostres comunitats cristianes i religioses, de deixar anar allò que ja no dona vida, de tornar a allò essencial. S’aproxima el temps de la fe nua, de l’esperança que no es recolza en estructures, sinó en la presència viva del Senyor i amb el seu amor fidel.
Demanem al Senyor, al final d’aquest any litúrgic, que ens concedeixi la gràcia de reconèixer el seu pas entre nosaltres i la de ser testimonis de l’amor fidel de Déu.
Gna. Montserrat Umbert
