Una vegada més, vam repetir una de les experiències de sentit més colpidores.
El passat divendres 20 de febrer, unes quantes Germanes, mestres i joves vam viure una experiència transformadora, un d’aquells moments que deixen empremta i ens conviden a mirar el món amb uns altres ulls.
La iniciativa, més enllà de ser una simple acció solidària, es va convertir en un viatge cap a l’essència del nostre compromís amb els altres i amb nosaltres mateixos.
Tot va començar en un ambient de col·laboració i senzillesa, preparant entrepans amb la mateixa cura amb què es prepara un àpat per a algú que estimes. Sabíem que aquells bocins de pa no només alimentarien l’estómac, sinó també el cor de qui els rebés.
Abans de sortir al carrer, vam tenir un moment de reflexió amb la Núria Font, de l’espai d’acollida Caliu, que ens va oferir el seu testimoni. Les seves paraules van ressonar amb força: darrere de cada persona sense llar hi ha una història, un nom, una mirada plena de vivències, sovint marcades pel dolor, però també per la dignitat. Ens va recordar que la indigència no és una elecció, sinó el resultat de moltes circumstàncies que poden afectar a qualsevol persona.
Amb el cor commogut, ens vam plantejar preguntes profundes sobre la nostra missió a la vida: Per a qui som? Quina és la nostra missió? En un món on sovint es corre sense orientació, aquell moment de silenci i reflexió ens va ajudar a situar-nos, a mirar cap endins abans de sortir cap enfora.
Quan vam sortir al carrer, amb les bosses plenes d’entrepans i el cor obert, vam trobar persones que ens van rebre amb sorpresa, amb gratitud, amb una desconfiança que es va trencar gràcies a la calidesa d’una conversa sincera. No només vam compartir menjar, sinó també temps, mirades, paraules i, sobretot, escolta. Cada trobada va ser un aprenentatge, una sacsejada a les nostres pròpies comoditats.
Va ser una experiència que no va deixar indiferent ningú. Per a alguns, va ser un primer contacte amb una realitat que sovint queda amagada sota la indiferència quotidiana. Per a d’altres, va ser la confirmació que el compromís amb els més vulnerables no és una opció, sinó una responsabilitat.
Vam tornar a casa amb el convenciment que aquella nit no només havíem ofert entrepans, sinó també presència, companyia i esperança. Però, sobretot, ens vam adonar que els més afortunats no érem nosaltres per donar, sinó perquè havíem rebut molt més del que imaginàvem.
Aquesta experiència de sentit ens convida a continuar fent camí, a no perdre mai la capacitat de mirar l’altre amb compassió i a recordar que, al final, el que ens defineix no és el que tenim, sinó per a qui som.
I tu… per a qui ets?
Marisa Martínez
Equip PJV
