El Déu de l’esperança ha omplert la nostra fe d’alegria i de pau perquè vessem d’esperança gràcies a la força de l’Esperit Sant” (cf Rm 15,13)
L’Esperit és el vent que ens empeny cap endavant, que ens manté en camí, ens fa sentir pelegrins i forasters, i no ens permet acomodar-nos i convertir-nos en un poble “sedentari”.
La carta als Hebreus compara l’esperança amb una àncora (cf. 6, 18-19); i a aquesta imatge hi podem afegir la de la vela. Si l’àncora és el que dóna a la barca la seguretat i la té “ancorada” entre les ones del mar, la vela és, però, el que la fa caminar i avançar en les aigües. L’esperança és realment com una espelma; aquesta recull el vent de l’Esperit Sant i el transforma en força motriu que empeny la barca, segons els casos, a la mar o a la riba.
L’Esperit Sant no ens fa només capaços d’esperar, sinó també de ser sembradors d’esperança, de ser també nosaltres -com Ell i gràcies a Ell- “Paràclits”, és a dir consoladors i defensors dels germans, sembradors d’esperança.